Els perills d'Internet

data: abril 2008
autor: Santos Urbina Ramírez. Professor de la Universitat de les Illes Balears

Els perills d'Internet

Un exercici comú al qual recorrem tots quan observam amb ulls crítics a què dediquen el seu temps lliure nens i joves és treure del bagul la nostra experiència personal. Una experiència normalment tintada amb el prisma borrós del record, en què les llacunes s'omplen amb el desitjable…

Els tòpics del record infantil:
• Les coses costen esforç
• A major esforç, major satisfacció
• No hi ha una gran varietat de joguines
• Les joguines són molt cares
• Cal compartir-les

Personalment, a aquests records de carrers amples i distàncies enormes, jo hi afegiria una cosa molt important: la sensació de viure sense pors. Jugar al carrer sense el perill que t'atropellin; sense que un senyor t'ofereixi «caramels» o et vulgui portar a fer un passeig en el seu cotxe; sense que t'assalti un grup de vàndals, etc. I era una sensació, més que sentida o viscuda de manera conscient, transmesa pels teus pares. Potser era cert que hi havia menys delinqüència o potser disposàvem (els nostres pares disposaven) de menys informació. Però era un fet: el carrer era un dels llocs d'oci i socialització per excel•lència.

Avui dia els llocs d'oci per a la infància i l'adolescència s'han desplaçat. I per descomptat, el carrer ha desaparegut de la llista: senzillament el carrer no és un lloc segur. Quines opcions queden?
• Clubs de esplai
• Activitats extraescolars: artístiques, esportives, etc.
• I per descomptat, els domicilis particulars. Jugar o entretenir-se a casa amb el que es tingui a mà
• (Bé, queda, per descomptat, un dels models d'oci més enlluernadors importat directament dels EUA: les zones comercials)

Però han canviat moltes coses des de fa trenta (o fins i tot vint) anys fins als nostres dies. Grans canvis tecnològics que ens faciliten moltes coses. I sobretot, grans canvis en el terreny del que denominam TIC. L'expressió que recolliria molts d'aquests canvis es podria tancar en «guanyar temps» o «anar més ràpid». Però les coses tendeixen a funcionar més ràpid amb una finalitat que no sembla del tot clara. Es podria pensar que disposam de més temps per fer coses que ens facin gola, coses que ens permetin gaudir, realitzar-nos com a persones, però…, descriu això la realitat?

Ara bé, no hi ha dubte que disposam d'una àmplia oferta de mitjans que ens proporcionen oci i informació ininterrompudament, sense moure'ns de la nostra pròpia casa:
• una oferta televisiva i radiofònica per estar informats puntualment, des de diferents punts de vista (fins i tot això, encara que potser costa una mica d'esforç…)
• una amplíssima oferta televisiva per gaudir d’«aquests moments de relax» (no és lloc ni moment per comentar les «bondats» de la programació televisiva; només de dir que nens i adults passam una mitjana d'una mica més de quatre hores diàries davant el televisor…)
• nous mitjans com Internet, amb capacitat per localitzar informació sobre qualsevol tòpic de manera ràpida com una autèntica enciclopèdia
• …amb la possibilitat de comunicar-se amb qualsevol persona en qualsevol lloc del món de manera instantània
• disposam, a més, de telèfons mòbils amb capacitats inimaginables fa tan sols uns anys: fan fotos, que es poden enviar a una altra persona pel mateix mitjà, pots escoltar la ràdio i música en diferents formats, veure pel•lícules, permeten connexió a Internet… Fins i tot serveixen per parlar!

Però anem centrant el tema que ens ocupa.

Teníem fins ara dues coses: un desplaçament dels llocs d'oci i un gran desenvolupament tecnològic, sobretot patent en les TIC. Hi ha un tercer factor que no voldria oblidar, d’importància vital, per acabar de dibuixar la tela: el consumisme. Consumisme fomentat especialment pel «consum» de TIC. No sols cal tenir mòbil, cal tenir l'últim model; no sols cal tenir ordinador sinó el més potent…

Condicions per a les noves formes d'oci:
• Que es pugui fer a casa
• Si això no és possible, que no sigui perillós
• Si hi ha un risc mínim, que els pares el puguin controlar

Conclusió: preferentment, oci que es pugui consumir a casa o a casa dels amics. Com a opció menys votada: centre comercial all in one.

Noves maneres d'oci:
• Els videojocs, poderosíssima indústria que mou milions i milions d'euros l'any
• Navegar per Internet (i jugar)
• Descarregar música i pel•lícules
• Xatejar
• El Messenger

I ja hem dit que Internet s'està convertint en un dels nous i principals llocs de trobada per a adolescents i joves.
Segons estadístiques recents, aproximadament entre el 75 i el 78 per cent dels nois entre deu i quinze anys són usuaris d'Internet (des de casa o l'escola, fonamentalment; en menys grau des de cibercafès).


Però quins perills entranya Internet per als adolescents?
Aquesta podria ser una llista confeccionada a partir dels tòpics comuns de conversa sobre el tema:
• Aïllament
• Manera «anòmala» de relacionar-se amb els altres
• Possibilitat de contactes «poc desitjables» o «enganys»
• Informació poc adequada: continguts violents
• Informació poc adequada: continguts pornogràfics
• Addicció

Aïllament. Sembla ja paradigmàtica la imatge d'un adolescent absort davant la pantalla i evadit de tot el que l'envolta. No cal oblidar que, en la majoria de casos, es tracta de relacionar-se amb altres. No deixa de ser, doncs, una manera alternativa de crear llaços d'amistat. En molts casos, fins i tot una possibilitat és quedar físicament per sortir.

Relació anòmala. El fet de no comunicar-se cara a cara, sinó de manera mediada, és un fenomen nou que té les seves pròpies regles. Fonamentalment de respecte pels altres.
Sí, és cert que en molts casos se suplanten personalitats. Però, qui no ha jugat a alguna cosa semblant? Els nous mitjans permeten portar el joc una mica més enllà.
També hi ha qui considera que es tracta d'un escut que ens permet mostrar com som realment sense córrer cap perill, fonamentalment, de rebuig.
El que és clar és que l'adult ha de fer una labor d'acompanyament en la mesura que pugui, orientant i guiant en l'ús adequat del xat o el Messenger, fent-ne un ús compartit, ensenyant amb l'exemple a respectar les normes de cortesia (netiquette), etc.

Contactes poc desitjables o «enganys». És cert que existeix un cert risc de ser enganyat amb intencions dolentes. I també que els mitjans de comunicació s'encarreguen de magnificar la notícia quan un fet d'aquestes característiques ocorre. Però les possibilitats reals que una cosa així passi no són més grans que aquest fet es produeixi al carrer. Cal ensenyar als nens a ser prudents, a desconfiar quan notin coses estranyes… O el que és el mateix, a no acceptar caramels d'estranys, encara que aquests siguin cibernètics.

Continguts inadequats. Si això és el que preocupa pares i educadors, existeixen nombrosos programes que permeten filtrar aquells continguts qualificats com no desitjats, per exemple, de caràcter explícitament violent o sexual.
Potser el treball és previ a això. Potser el problema no se centra a saber bloquejar tècnicament determinats continguts. Segons la meva opinió, aquests programes són útils quan la nostra intenció és que els nens no arribin a determinades pàgines de manera accidental, a causa que, pels seus continguts, efectivament, poden ser molt impactants. No serveix de gaire quan la nostra intenció és censurar o prohibir. Si volen visitar aquestes pàgines, ho faran. Si no des de casa, des de la d'un amic, o des d'un cibercafè. Sens dubte.

I el problema no és tant voler veure aquests continguts sinó les conclusions que n’extreguin. El treball de pares i educadors no rau, segons la meva opinió, en la capacitat per censurar o posar lluny de l'abast, sinó en la capacitat per dialogar sobre temes controvertits. I això no és un treball que es pugui fer de la nit al dia, encara que hauria d’intentar-se si no hi ha costum de fer-ho.

Addicció. Existeix, per descomptat, la possibilitat de fer una utilització patològica d'Internet. Està tipificat el «trastorn d'addicció a Internet» com a entitat clínica. I en el cas que es produeixi, cal acudir a l'especialista per posar un tractament. Parlam, no obstant això, de conductes addictives, la qual cosa no és allò més comú. En tot cas, quins símptomes podrien deixar entreveure aquest trastorn? Podria haver-hi indicis que alguna cosa ocorre de manera anàloga als presentats en qualsevol altra addicció: temps excessiu connectat, irritació, falta d'interès per altres coses, baixada en el rendiment acadèmic, reducció del contacte social…
En tot cas, si hi ha la sospita, sempre cal acudir a un especialista.

Respecte al paper que haurien de fer els educadors en tot això, segons la meva opinió, aquest paper és verdaderament important. Normalment s'ensenya el maneig dels mitjans: hi ha tallers d'informàtica, de maneig del sistema operatiu, de processadors de text, editors de pàgines web, etc. Però hi ha qüestions de major profunditat que aquestes: els mitjans transmeten valors, transmeten ideologia, transmeten opinió. I aquesta part és potser més important que la primera. Es tracta de ser crítics en el consum dels mitjans, de desenvolupar una opinió personal sobre les informacions que ens arriben per diferents canals, de saber dissentir de manera argumentada, etc.

No estic dient que no hagin d'existir aquests tipus de cursos. Tot al contrari, crec que calen. Com diu Postman: «estar contra la tecnologia té tant sentit com estar contra el menjar. No podem viure sense cap de les dues coses. Però observar que és perillós menjar massa coses, o menjar coses sense valor nutricional, no és ser antimenjar. És suggerir quines poden ser les millors maneres d'utilitzar el menjar».
etiquetes: pares, bones pràctiques, societat, educació, mestres