La cultura digital a les aules: la cultura del “copy and paste”?

data: abril 2007
autor: Rubén Comas Forgas. Professor del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació. Univesitat de les Illes Balears.

La cultura digital a les aules: la cultura del “copy and paste”?

Ja fa anys que es va començar a parlar d’un esdeveniment que canviaria les nostres vides de la mateixa manera que altres fets “únics” havien canviat la història i el desenvolupament de la humanitat. Em refereixo a l’adveniment de les Noves Tecnologies i el sorgiment de l’anomenada -pels gurus del fenomen- societat de la informació i el coneixement (SIC). Una societat que estaria basada en l’accés lliure i equitatiu a grans quantitats d’informació i recursos i que, en poques paraules, seria la gènesi d’un món interconnectat, un món virtual basat en el coneixement dins el món real que ens aproparia a tots a compartir, conèixer i créixer com a persones. El temps ha passat des de que es feren aquelles previsions. El resultat de tot el procés, emperò, no em dur a pensar únicament en positiu sobre els efectes esperats. La evidència que demostra el fet que les Noves Tecnologies han transformat en certa manera les nostres vides no pot ser posada en dubte. Ara bé, ho han fet en el sentit abans comentat: dibuixant una nova societat basada en la informació i el coneixement? Permetin-me dubtar a l’hora de donar resposta a la pregunta. I és que sembla raonable argumentar que, per un costat, tots –advertència: si em refereixo a “tots” ho faig des d’un error de generalització que hauran de comprendre i perdonar, soc plenament conscient que no tothom té les mateixes possibilitats ni capacitats per tal d’accedir a les eines pròpies de les Noves Tecnologies; la fractura digital és un fet més que evident a dia d’avui- tenim al nostre abast quantitats d’informació que mai abans cap societat havia tingut. Emperò aquest fet no assegura per si sol l’èxit ni la consecució dels principis de la SIC. Sembla evident que la potencialitat existeix; emperò, és una realitat? A mi em sembla que no. Podria posar nombrosos exemples que em semblen pertinents per tal d’argumentar la meva afirmació. He decidit, de tota manera, buscar-ne solsament un per tractar de donar cos i comprensibilitat al meu parer. Em refereixo a un fet que em preocupa donades les dimensions que sembla adquirir darrerament: el plagi als treballs escolars i universitaris –tot usant les eines pròpies de les Noves Tecnologies-. Sens dubte, els nostres joves tenen accés a tota la informació imaginable a través d’Internet: diaris, enciclopèdies, revistes especialitzades, llibres, articles, ...; qualsevol tema que sigui del seu interès té infinitat de referències a la Xarxa. Hom podria pensar que aquest és un fet que els pot ser molt útil de cara al seu desenvolupament –tenir a l’abast de la mà tot un univers d’informació, l’anomenada biblioteca de les biblioteques-. I segur que és així, no seré jo qui ho posi en dubte. Ara bé, sembla que de nou la potencialitat i la realitat caminen en direccions oposades. Els joves estudiants han trobat en la Xarxa una eina molt útil per tal de “fer” els treballs escolars i universitaris. No cal més que encendre l’ordinador, accedir a un cercador general dels molts que es troben a Internet i teclejar un parell de paraules de les que, quasi com per obra de màgia, apareixeran milers –potser fins i tot milions- de referències amb informació al respecte dels conceptes ressenyats. El següent pas es anar obrint enllaços fins a donar amb aquell contingut que més s’apropi als nostres interessos. Un cop s’ha trobat el contingut idoni: seleccionar el text amb el botó esquerra del ratolí i prémer el dret per tal d’ordenar al nostre aparell “copiar” és d’una senzillesa extrema. Passar el contingut seleccionat a un processador de textos: una qüestió de segons. Ara ja només cal donar format al document –en cas que el “plagiador” sigui expert en l’art- i posar el nom de la persona que serà qualificada pel professor. Si repassem el procés, es pot “fer” –torno a utilitzar el verb “fer” cercant en certa manera contraposar aquesta forma de treballs acadèmics amb els treballs que s’elaboren, treballs que parteixen i es desenvolupen a través de l’activitat personal o en grup- fàcilment un treball per a l’escola, institut o universitat escrivint poc més de 5 paraules (dos conceptes sobre els que es cerca informació –per exemple: “guerra civil”- i 3 paraules que corresponen al nom i cognoms de l’estudiant que entregarà el treball al professor d’història que el qualificarà). Sembla senzill. Tan senzill que entenc els plagiadors. Són ells els culpables de la situació? Penso que no. Personalment, em semblen un simple reflex de la SDD (Societat de la Desinformació i el Desconeixement) o la Societat de l’Oci Cibernètic; una societat que no ha sabut –per ara- treure tot el suc a les eines que té a les seves mans. Cal una tasca pedagògica –a tots els nivells- per començar a construir realment, i basada en pilars sòlids, la SIC; ans al contrari, la teoria –potencialitat- i la realitat continuaran donant-se l’esquena alhora que es van separant paulatinament més. L’alfabetització mediàtica és una necessitat urgent de la que no podem defugir.
etiquetes: pares, educadors, societat, educació, mestres