[02-04-2008] No dorms per veure Internet? Ves al metge

font: el Pais
àmbit: espanya
sector: societat

No dorms per veure Internet? Ves al metge

L'ús compulsiu de la Xarxa ja es tracta en algunes clíniques i centres de desintoxicació - Els experts discrepen sobre si és una malaltia en si mateixa o el reflex d'altres patologies

Si com fa de primer res més aixecar-se al matí és encendre l'ordinador i connectar-se a Internet, revisa el seu correu electrònic cada cinc minuts o passa més de 30 hores setmanals -fora de l'ús laboral- enganxat a la Xarxa, té vostè un problema. Alguns li definirien com un "addicte a Internet". Altres asseguren que aquest trastorn no existeix, i parlen d'un ús "excessiu" o "abusiu" de la Xarxa. Addictes?, simples fanàtics d'Internet? Mentre el debat entre psiquiatres i experts en noves tecnologies s'acalora, alguns ajuntaments han inclòs la Xarxa en els seus plans d'addiccions. A més, algunes clíniques ja tracten a pacients d'aquesta "addicció no química". Un problema que, dependència o no, pot condicionar la vida.

Però existeix l'addicció a la Xarxa?, és una malaltia? La resposta és complicada. Desenes d'estudis ho desmenteixen. Altres tants disserten sobre un fenomen que, diuen, ha augmentat els últims anys. Al voltant del 5% de casos que tracta Projecte Home són per dependència d'Internet i noves tecnologies, segons aquesta associació que atén a unes 13.000 persones a l'any. Malgrat això, aquesta addicció no figura en el DSM-IV, el manual més utilitzat a tot el món per al diagnòstic de desordres mentals, editat per l'Associació Americana de Psiquiatria. "Tampoc l'Associació Americana de Psicologia l'accepta", diu Helena Matute, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Deusto.
Una "dependència" que Iván P. diu que ha tingut. Aquest andalús de 32 anys passava unes 10 hores al dia a Internet. "Chateaba, em tirava segles en jocs en Xarxa, descarregant-me música, navegant... però sobretot comprant", compte. Va arribar a deixar de dormir per estar més temps en línia. El que va començar com un hobby va acabar com un problema. La seva passió li va portar a aïllar-se del món i a buscar un altre després de la pantalla de l'ordinador. Un univers paral•lel habitat per bits. "M'encantaven els videojocs i contactar amb altres internautes com jo", compte. Si no podia connectar-se es posava irascible i fins i tot es trobava malament.

Iván va ser tractat fa any i mig per un problema d'"addicció a Internet" a la clínica Capistrano de Mallorca. Va estar internat quatre mesos. Va passar per diversos tallers de teràpia ocupacional per aprendre a dedicar el seu temps a altres coses que no fossin la Xarxa. També per teràpies, individuals i de grup "per aprendre a comunicar-se cara a cara i no a través de l'ordinador", explica Vázquez Roel.
Però el cas d'Iván no és l'únic. Capistrano ha atès a desenes de casos com el seu els últims cinc anys. "L'addicció a Internet és una dependència no química que, moltes vegades, està associada a un altre tipus d'hàbits. Addicció a l'alcohol, la cocaïna...", assegura el doctor José María Vázquez-Roel, director del centre.
Pàgines de sexe, xats o jocs a la Xarxa. A part del mitjà en si mateix, hi ha continguts "especialment addictius", segons el director de la clínica Capistrano. "Molts videojocs en línia en els que la violència està contínuament present, per exemple, són perillosos. Sobretot per als joves", assegura.

Però, segons aquest professional, tota la població corre el risc d'"enganxar-se". Fa un any i mig la seva clínica va fer un estudi sobre el "risc de la ludopatia" i l'"ús problemàtic d'Internet" a les illes Balears. Van entrevistar a més de 800 persones i van arribar a la conclusió que el 8% de la població d'aquesta comunitat, patia dependència o addicció a Internet. Una xifra que per al director del centre mallorquí és "una radiografia" del que passa a la resta d'Espanya.

No obstant això, no tots estan d'acord. "Internet, com a tal, no és addictiu. No té res a veure amb les drogues, que sempre fan mal. La Xarxa, no. Cada vegada més gent usa Internet diàriament i no obstant això, no s'enganxa. Les drogues sí són addictives", reivindica Helena Matute. "L'ús excessiu d'Internet pot ser un comportament compulsiu, però no té a veure amb el temps que s'utilitza la Xarxa", matisa.
Passar el dia a Internet és una addicció o una forma de vida? Com fa de primer Ana R. a l'arribar a casa és connectar-se a Internet. Amb un ull a la televisió o en les tasques i un altre en el Messenger, passa hores parlant amb amics als quals, la major part de les vegades, ha vist fa unes hores. Als seus 19 anys declara que quedar-se sense connexió a la Xarxa és "dels pitjors coses" que li pot passar.
El cas d'Ana és comú a molts joves. Senten la necessitat d'estar permanentment comunicats i, per a ells, la manera més fàcil i barata és Internet. "Si no em connecto em dóna la impressió que m'estic perdent alguna cosa", compte. A la Xarxa tenen el seu univers particular, gairebé sempre calcat al terrenal.

I com en la vida real, encara que sembli curiós, un dels llocs on més es parla d'addicció a Internet és en la pròpia Xarxa. No sense motiu. En el ciberespai circula l'anècdota que la primera vegada que va aparèixer el terme "addicció a Internet" va ser en un correu electrònic que, en 1995, el doctor Ivan Goldberg va enviar a diversos dels seus contactes d'un fòrum de professionals de salut mental. Un missatge que, per a molts, va ser una broma mal interpretada i que no va tardar a donar la volta al món. "Goldberg afirmava irònicament haver descobert una nova síndrome, la síndrome d'addicció a Internet, i proposava crear el primer grup de ciberaddictes anònims, gairebé res", diu Matute en L'addicció a Internet no existeix.

Un ingredient més per afegir al controvertit concepte de dependència d'Internet. El seu origen. "Tècnicament l'addicció a la Xarxa no existeix. El que genera addicció no és Internet sinó els diferents entorns que ho conformen, i això amb el web 2.0, caracteritzada per la participació de l'usuari, i els entorns socials, es complica", assegura el psicòleg uruguaià expert en noves tecnologies Roberto Balaguer. Així, Internet no és res més que el mitjà pel qual un ludòpata pot tenir accés a milions de jocs sense passar pel casino. El mateix passa amb pàgines porno o compres. El ris s'enreda, per tant, molt més: l'addicció al mig no existeix, segons Balaguer, però sí al que s'obté amb ell. Aquesta diferència és similar a la d'altres experts, que asseguren que és vital distingir als addictes a la Xarxa dels addictes a Internet.
Polèmic o no, aquest és un fenomen molt estudiat. La psiquiatra Kimberly Young, de la Universitat St. Bonaventure (EE UU), ho analitza des de 1998. Young, que parla de "síndrome d'addicció a Internet", és la creadora del Centre per a les Addiccions a la Xarxa. Segons ella, al voltant del 10% dels internautes nord-americans pateixen addicció a Internet. Alguna cosa que defineix en la seva web com: "un comportament compulsiu que domina completament la vida de l'addicte". Va més enllà: "L'addicte a Internet fa de la Xarxa una prioritat més important que la família, amics i treball".

En el seu centre, Young ofereix diferents tractaments: per a la navegació compulsiva, l'addicció a eBay, apostes en línia, negocis per Internet, cibersexe, ciberpornografía... També disposa de diversos "grups de suport" per a familiars d'"addictes" o fins i tot tallers per a "reflotar" a la parella després d'una ciberinfidelidad.

"Cada vegada són més comuns els problemes de dependència associats a l'ús d'Internet", diu Young en la seva web. Una opinió que comparteix Luis Bononato, director de Projecte Home de Cadis. Només al centre que ell gestiona han atès a unes vuit persones per aquest problema en els últims quatre anys. Diversos d'ells menors. Bononato reconeix que no és del tot correcte utilitzar el terme "addicció a Internet". "Jo intent usar 'abús' o 'ús inadequat', perquè la dependència encara no està reconeguda científicament. Però fins i tot els propis pacients quan arriben es defineixen com 'enganxats", continua. "Això s'acabarà acceptant com addicció", afirma.
Però quin és el perfil del supòsit addicte. "Són persones que tenen una actitud compulsiva respecte a Internet. Es connecten diverses vegades al dia i si no poden fer-ho pateixen una espècie de síndrome d'abstinència. Es poden arribar a mostrar irascibles i fins i tot violents", explica Bononato. També hi ha altres símptomes: "Deixen de relacionar-se amb els amics de sempre i busquen altres a Internet", segueix.

Un problema més agut si és possible en joves i nens, assegura Bononato, ja que els seus pares no sempre identifiquen el problema. "Senten la necessitat d'estar tot el dia connectats i es tanquen a casa, amb l'ordinador. Els pares pensen que el seu fill està a casa i que no està fent altres coses per aquí fora... Després vénen els problemes, la Xarxa es converteix en la cosa més important en la seva vida, baixa el seu nivell de comunicació cara a cara i arriba el fracàs escolar", assegura Bononato.

Aquest i altres professionals identifiquen a l'addicte a Internet amb el consumidor d'altres substàncies: "Solen tenir els mateixos problemes. Dificultats per acceptar el propi cos -la Xarxa els possibilita relacionar-se amb altres persones, però no des de la imatge que tenen de si mateixos, sinó des de la que els agradaria tenir-, baixa autoestima, falta d 'habilitats socials, falta d'afectivitat...", resumeix Bononato.
Però tant per al director de Projecte Home Cadis com per a Vázquez-Roel cada vegada hi ha més afectats per problemes d'ús excessiu d'Internet. "Creixen igual que creix el nombre d'internautes", assegura Vázquez-Roel. Bononato aporta un altre ingredient: "S'incrementaran més com més barat sigui l'accés a la Xarxa". Avui 15 milions de persones utilitzen freqüentment Internet a Espanya -és a dir un mínim d'una vegada a la setmana-, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Molts, la majoria, es connecta més que aquest habitualment i passa gran part del seu temps en el ciberespai. Segons l'INE, el 81% dels usuaris utilitza la Xarxa per enviar correus electrònics, el 80% per buscar informació, el 64% per comprar bitllets d'avió o buscar informació. També per a xatejar (52%) i descarregar pel•lícules, música o jugar a la Xarxa (48%).

Corea del Sud és un exemple d'aquesta teoria de generalització i abaratiment. En aquest país, on el 90% de la població té accés a la banda ampla, s'han detectat molts casos de problemes per l'ús d'Internet. Tant que la imatge de l'adolescent mort enfront de la pantalla del seu ordinador per esgotament després de passar-se hores, o fins i tot dies, absort en jocs en línia és real. Allà el 30% dels menors de 18 anys corre el risc de patir addicció a Internet, segons els experts. I és en aquest país on existeix una de les clíniques més dures per tractar aquesta patologia. El Jump Up Rescue School. Una barreja de centre de rehabilitació i campament militar en el qual desenes de joves reben tractament per alliberar-se de la seva addicció al ciberespai.

El centre està finançat pel Govern coreà. En ell els joves fan activitats físiques, com curses d'obstacles o muntar a cavall. També participen en teràpies de grup en les quals els psiquiatres intenten que restableixin el seu contacte amb el món real i deixin de banda l'univers virtual en el que estaven submergits.

A Espanya no existeix res similar. No obstant això, algunes capitals han inclòs "l'ús incontrolat d'Internet" en el seu Pla d'Addiccions i Drogodependències. És el cas de Granada. També Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, va anunciar abans de les eleccions municipals de 2007 que inclouria els videojocs, els mòbils i Internet en el seu Pla d'Addiccions.
A la calor de la polèmica han nascut també diverses clíniques que tracten l'addicció a Internet en línia. Molt criticades. "La gent acudeix a aquestes ciberclínicas i, si de veritat tenien algun problema, difícilment serà resolt", diu Helena Matute. "Moltes vegades sota del que es llama genèricament addicció a Internet s'amaguen altres patologies", assegura.

Vaughan Bell, de l'Institut de Psiquiatria King's College de Londres comparteix la teoria de Matute. Per a ell l'addicció a Internet no existeix. La Xarxa és només un mitjà, no una activitat, per la qual cosa no es pot ser addicte a Internet de manera global. Bell explica que es pot passejar, veure la televisió o xatejar compulsivament, però això no vol dir que aquestes activitats siguin addictives. Bell sosté que les persones que es refugien a Internet i desenvolupen un comportament compulsiu ho fan per escapar de la realitat. "Tenen un problema de por al fracàs i falta de sociabilitat", diu.

"Molta gent viatja amb el portàtil i va buscant wifi gratis allà on estan. Ho usen com una forma ràpida i barata de contacte. No és addicció, és comoditat i estalvi. Com portar-se el seu propi raspall de dents", descriu Antonio Delgado, expert a Internet i noves tecnologies. "Normalment, els que parlen d'addicció a Internet són organismes que tenen una empresa que cura el tema", critica.
Per a Delgado tots aquests problemes se solucionarien "fomentant" l'educació en noves tecnologies. "Els nens han de saber manejar aquesta eina correctament, igual que se'ls ensenya l'ús correcte de la televisió, els videojocs o a relacionar-se socialment", diu. Malalts o no, molts usuaris s'aferren a la Xarxa com una forma de mantenir-se dins de la seva pròpia realitat, comunicats amb els seus contactes. Un hàbit que, portat a l'extrem pot perjudicar.
etiquetes: educadors, bones pràctiques, societat, educació, mestres